L'últim pas del camí?
Èlia Espinosa, Xavi Gàlvez, Aleix González, Bernat Pareja
Tothom ha somiat algun cop amb pujar dalt d’un escenari i rebre una ovació per part d’un públic meravellat, però darrere aquest èxit s’amaga una realitat molt més dura. Un camí que sembla que mai s’hagi d’acabar. Tot per aconseguir un somni.
La melodia enfila les últimes notes de la partitura. Una última frase lapidària surt dels seus llavis. Els focus s’apaguen. El públic aplaudeix amb èmfasi. Acaba d’estrenar el seu primer paper protagonista a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Cadascuna de les 876 persones que ocupen les seves respectives butaques han gaudit de prop de dues hores de representació. Rep els aplaudiments per segona vegada. Ha treballat mesos per oferir aquestes dues hores d’espectacle, però no només això. Rep els aplaudiments per tercera vegada. Ha treballat durant molts anys per arribar fins on és ara. Observa, per fi, el reconeixement que possiblement molts més actors i actrius mereixen però que no han tingut la seva sort. Ningú neix sent actor o actriu, és un camí llarg i costós, ple d’alts i baixos. Un viatge que mai s’acaba, perquè si una cosa requereix el teatre, és una lluita i una dedicació constants.
Els primers passos
Júlia Genís és actriu i està estudiant tercer d’interpretació a l’Institut del Teatre. Va néixer en una família molt vinculada a l’art, ja que el seu pare és actor i la seva mare, professora de música. Això li va fer trepitjar els escenaris per primera vegada amb només dos anys, als Pastorets de la companyia amateur del seu poble, Cardedeu. “Vaig fer els Pastorets fins als 19 anys, i encara que fos de manera amateur, canviar de personatges m’ha ensenyat moltes coses” explica. Un altre cas d’actor prematur és el de Guillem Martí, que amb només cinc anys ja se’l podia trobar sobre un escenari acompanyant al seu germà, Gerard Martí, a l’obra High School Musical, el musical com a actor secundari. Dos anys després, interpretava per primer cop un paper més destacat, concretament el de Chip, al musical de La Bella y la Bestia, la seva carrera com a actor professional de musicals va anant sumant diferents papers a obres de renom com Els Miserables o A, de Nacho Cano. Aquests èxits, no haurien estat possibles si no fos per la disciplina i l’organització que va haver d’aprendre des de ben petit, i tots els sacrificis que això comporta. “Fer una obra professional requereix molta disciplina. Has de tenir moltes coses a punt en el moment precís, i més en musicals tan grans com on tot va mil·limetrat i es busca la perfecció”.
"Aquests èxits no hauríen estat possibles si no fos per la disciplina i la organització"
Tots els esforços tenen les seves recompenses, i així es va demostrar l’any 2015 quan va obtenir el paper protagonista de l’obra El Petit Príncep, treballant amb artistes de renom com Àngel Llàcer i Manu Guix. La seva brillant interpretació va fer que aquell mateix any guanyés el Premi Butaca a “Millor actor musical” amb només 15 anys, convertint-se en un dels actors més joves en obtenir aquest premi i amb tota una carrera per davant.
Tot i això, la seva vida com a actor sempre ha anat amb paral·lel amb la seva vida com a estudiant. La vida d’actor li reclamava molt temps i això comportava importants sacrificis en la seva vida com a estudiant, i més quan l’escola desconeixia totalment el seu talent sobre els escenaris i no va tenir cap ajuda per part de l’escola per tal de dur a terme aquestes dues vides a un bon nivell. No va ser fins que va estrenar l’obra “El Petit Príncep”, que la directora del centre on estudiava va adonar-se del futur protagonista que havien passat per alt. En el cas de la Júlia, no va ser fins 3r d’ESO que va decidir que es dedicaria al teatre. Es va apuntar a fer classes els dissabtes al matí, després va passar a formar part del planter d’Eòlia durant un parell d’anys, va estar un any fent tres hores de classes a la setmana al Laura Jou Estudi per a l’Actor. Va fer les proves de l’Institut del Teatre però no la van acceptar, i va estar tot l’any fent classes al Col·legi de Teatre de Barcelona. Finalment va entrar-hi al segon intent. “Els meus pares van estar molt contents que em volgués dedicar al teatre. De fet, quan vaig dir al meu pare que havia entrat a l’IT va plorar més que jo” assegura la Júlia. Des de llavors que la Júlia ha pogut participar en dues obres professionals. En la primera, Kabarett Protokoll, interpretava un personatge secundari que sortia al final de l’obra. “Vaig aprendre moltíssim amb aquella obra, ja que ens ho havíem de gestionar tot nosaltres, i vaig veure com funcionaven moltes de les seccions d’una obra”. El pas definitiu però, el va fer amb El futur, d’Helena Tornero.
El salt als escenaris
Molts dels futurs protagonistes del món del teatre somien amb el seu salt als grans escenaris, esperant que les llums els enfoquin per lluir la seva destresa. Centenars d’actrius i actors joves veuen en l’escena teatral una sortida per mostrar el seu talent i fer veure a tots de què són capaces. Però a quantes audicions s’hauran rebutjat grans talents? Quantes negatives s’hauran donat a joves actrius que no encaixen en el paper que busquen? I quantes promeses s’hauran quedat pel camí per falta d’ algú que els apadrinés en aquest món? Com ens explica la Júlia Genís, al teatre no tothom s’està fixant en la teva evolució, és més, potser no ho està fent ningú: “És molt important tenir la sort que algú et vegi i li agradi la feina que estàs fent. Crec que és el més important, que algú et doni l’oportunitat”. Si bé rebre aquesta oportunitat de brillar és una gran sort, no ho és tot.
El salt als grans escenaris és quelcom complicat, però encara queda molt per treballar un cop s’hi ha arribat. La d’actor és una professió molt compromesa, cosa que no es veu a simple vista. “Sembla que la gent s’hi pot dedicar sense haver estudiat, sembla que tothom ho pugui fer. Es perd valor a la professió” explica la Júlia. Hores i hores d’estudi de guions, classes d’interpretació, assajos... és el que no es veu. Com si la feina d’un actor es reduís a dir quatre paraules sobre un taulell. Quan entres als grans escenaris, el sacrifici que això comporta és majúscul i la teva vida es veu completament envolta de teatre, teatre i més teatre. La rutina que qualsevol jove portava es veu monopolitzada pel que en teoria hauria de ser el seu treball. Un de ben especial i diferent, ja que després de tantes hores de dedicació acabes oferint un gran show davant milers de persones que paguen per gaudir-lo. Potser no és una feina essencial, com la d’un bomber o un sanitari, però al llarg dels anys s’ha demostrat que els grans escenaris i la cultura serveixen com a via d’escapament dins la societat. Però tot aquest treball es veu reconegut?
Infografia sobre els beneficis i inconvenients del teatre. - Èlia Espinosa
Aquesta dedicació i constància es fa encara més difícil tenint en compte la situació precària que viu el món teatral. La Júlia Genís explica que no li és possible viure només del teatre: “Necessito fer altres feines per pagar els estudis, el lloguer… Amb el teatre no arribo". Aquesta situació és desmotivant per molts joves actors i actrius. Els contractes precaris, el difícil accés a aconseguir papers a les obres i la crisi contínua en la qual viu el sector teatral fan que el teatre es converteixi en una activitat de la qual no es pot viure si acabes de començar. Tal com indica Enric Majó, actor català, a una entrevista pel diari El Nacional, “hi ha actors i actrius que després d’un temps d’estar en una situació d’indefensió econòmica permanent ho deixen”. El problema, a més, no són només els contractes precaris i els sous baixos, sinó també el poc interès del govern pel sector cultural. Com explica Majó, “El teatre ha conviscut sempre amb la crisi”.
"Els contractes precaris, el difícil accés a aconseguir papers a les obres i la crisi contínua en la qual viu el sector teatral, fan que el teatre es converteixi en una activitat de la qual no es pot viure si acabes de començar"
En general, convertir-se en actor o actriu professional no és tan glamurós com la societat s’imagina. Els sous precaris, la pressió per part dels directors i directores, la sort que farà que et donin o no el paper que desitges… Tot forma part d’un univers molt més complicat del que ens pensem, un món on tot i les dificultats i les decepcions, la gent no s’atura i continua lluitant fins que aconsegueixen donar l’últim pas del camí.
+ informació
OBRES DE TEATRE
PRECARIETAT LABORAL