Marc P. Balasch
Marc P. Balasch és actor, però per sobre d'això és artista. Va estudiar interpretació a l'Eòlia i va portar el seu treball de final de grau al Maldà convertint-se en la seva primera gran experiència professional. Amb estudis en teatre però també en cinema, Balasch està immers en el seu projecte més íntim en el qual reflexiona sobre què és la vida i la seva importància; sempre des del seu punt de vista sensible i delicat.
Com vas arribar a estudiar interpretació?
A mi sempre m’ha agradat aquest món i, de fet, vaig començar a fer música als 6 anys. Més tard vaig descobrir el món del teatre musical formant part del cor de “Joseph i l’increïble abric en technicolor”. Era una obra amateur, però això em va animar a entrar al Teatre Sant Vicenç de Sabadell. Allà vaig poder fer “13, el musical” i vaig decobrir que m’agradava, però no vaig pensar en dedicar-m’hi professionalment però llavors als setze anys vaig tenir el dubte de si volia estudiar teatre o biologia.. Vaig començar el batxillerat científic però després d’obtenir mals resultats al començament de segon vaig decidir deixar-ho i entrar a l’Eòlia. Com que el teatre em feia feliç, vaig decidir fer-ne d’això la meva vida.
​
​I com van rebre aquesta notícia les teves amistat i la teva família?
A nivell d'amistat sempre m'han recolzat. Alguns ho entenen més i d’altres menys però mai m’han jutjat per això. Els meus pares ja s'ho esperaven. Els pares sembla que tinguin un sisè sentit i sàpiguen què vols fer abans de ni tu mateix ho sàpigues. Vaig parlar amb ells i els vaig explicar que em volia dedicar a l’actuació. La conversa va acabar amb els meus pares mostrant-me el seu recolzament. Em van dir que ser actor no era gens fàcil, però que ells em veien capacitat per fer-ho.
A partir d’aquell moment quins estudis has fet?
Vaig fer la carrera sencera a Eòlia i llavors he fet diferents cursos i Workshops per aprendre tècniques concretes de les diferents plataformes com per exemple, l’actuació davant de càmera.
Els primers dos anys a Eòlia van ser complicats. Durant tota la vida es viu en un sistema on et valoren amb una puntuació en funció de si has fet respost més o menys coses bé en un examen. En canvi, no entenia perquè el monòleg que havia fet tenia un 8,25. Com es pot valorar la interpretació d’un text? Portava dos anys de carrera i sentia que no ho estava aprofitant al màxim. Notava que no tenia la perspectiva adequada per aprendre de veritat. És evident que aprenia, però també volia ser conscient d’aquesta evolució.
"Portava dos anys de carrera i sentia que no ho estava aprofitant prou "
I què vas aprende durant aquell any?
Vaig aprendre una forma de treballar molt diferent. Vaig començar molt espantat, però vaig veure que allà tenen una manera de fer molt més col·lectiva: no hi ha egos ni ganes de protagonisme, sinó que hi ha un afany de que les coses surtin bé. Intenten que tothom aporti el que pot aportar i que junts s’obtingui una peça d’art conjunta. Al final vaig acabar fent un dels personatges principals i dels que més xerraven tot i ser “el de l’Erasmus”. Em van dir que se’m donava molt bé parlar i improvisar. Amb tot això vaig aconseguir la perspectiva que volia i quan vaig tornar a Eòlia vaig aprofitar moltíssim fins acabar la carrera.
A partir de que acabes la carrera, com va ser el contacte amb el món professional?
​A nivell professional he actuat sobretot en petits formats com per exemple a “Cal que nevi?”. He estat en altres projectes que tenien més nivell que el teatre amateur però no el “caché” com per considerar-se amateurs. L’experiència que considero que ha estat més professional és la de “Una habitació buida”. Aquesta obra va sortir com a treball de final de grau d’Eòlia. Per dur-la a terme vam haver de crear la companyia, allargar i professionalitzar l’obra... Vaig tenir l’oportunitat de treballar professionalment com a actor però també com a productor, ja que vam produir el disc, vam gestionar el lloc on ho representaríem, vam fer una campanya de publicitat, ens vam fer càrrec dels temes legals... Gràcies a tot això ens van programar un total de 25 funcions al Maldà actuant durant cinc setmanes de dimecres a diumenge.
Marc P. Balasch
​Llavors va ser quan vas decidir viure a Londres durant dos anys. Hi vas anar per estudiar?
Exacte. Abans de començar la carrera sempre deia que volia anar a Londres i veient que necessitava i volia descobrir vaig decidir marxar. Al principi no vaig marxar per estudiar, sinó simplement per anar-hi. Allà hi vaig viure més d’un any i mig. Durant el primer any vaig treballar d’acomodador en un teatre. Més tard vaig intentar entrar en una universitat de teatre. Vaig arribar a les proves d’accés molt nerviós ja que feia un any que no feia teatre. Fa vertigen haver de tornar a afrontar això. No em van agafar. Aleshores em vaig tornar a plantejar què hi feia allà, i va ser llavors quan em van trucar des d’Eòlia explicant-me que farien un Erasmus l’any següent a Londres i em van oferir la plaça. Vaig acceptar i això em va permetre entrar a tercer de la universitat que m’havia rebutjat.
Què t'emportes d'"Una habitació buida"?
​M'emporto sobretot el fet d’estar molts dies seguits actuant en un teatre. Al final, la professió d’actor és aquesta. A nivell emocional és una obra amb molt desgast i costa molt estar connectat cada dia, és per això que he après tècniques per estar connectat cada dia o almenys semblar-ho. M’emporto també el com redescobrir un text cada dia per no fer-lo monòton ni avorrit. Em va agradar estar jugant i vivint cada dia. Gran part del que vam crear va ser gràcies als professionals que es van posar amb nosaltres. El Marc Artigau va agafar totes les idees nostres i la nostra forma d’actuar i en va fer el text. La Clara Peya va fer amb el seu grup les cançons, el Joan Maria Segura Bernades ens va ajudar a muntar l’obra i el Miquel Tejada era el director musical. Vam fer una setmana de lectura i a partir de la segona ja vam assajar i muntar tot l’espectacle.
"Per mi actor no és el que cada dia és sobre un escenari sinó qui cada dia treballa per ser-hi"
Ara estàs treballant el teu propi monòleg. Per què?
Arriba un punt en el comences a saber el que vols. Em pregunto què és l'èxit. Portava dos anys fent càstings i evidentment t'emportes molts no. Hi ha els no rotund o els no però ens has agradat, tot i que a afectes pràctics és el mateix. Jo valoro molt quan algun cop em truquen directors de càsting per dir-me que els ha agradat la meva feina però que no sóc el perfil que busquen. Una cosa semblant em va passar en una audició a Alemanya on van quedar el 14 de 500 però només n’agafaven 12. És la sensació de quedar-se sempre a les portes. Se'm presentava el dubte de què es valora de l'actor: les produccions que has fet? Les pel·lícules per les que l'han agafat? Si està en una sèrie? Crec que al final l’actor no és aquell que cada dia està sobre un escenari, sinó aquell que cada dia treballa per poder estar-hi. Desafortunadament hi ha vegades que això no passa mai, i pots treballar tant com vulguis que si no ets el tipus de perfil que busquen o el personatge que olen no t’agafaran. A mi això m'amargava i llavors em vaig preguntar-me què necessito jo per sentir-me exitós amb el meu jo actor. Vaig pensar també què em fa ser actor i perquè vull ser-ho? I vaig arribar a la conclusió de que és perquè vull explicar històries. M'agrada compartir-ne. A més, sempre m'ha agradat escriure i vull fer un monòleg escrit i actuat per mi per mostrar el meu món
​I quin és aquest món?
Crec que tots els artistes creen mons a partir de com interpreten la realitat. Jo em considero artista i crec que mostrar el meu món o la visió que en tinc és important. Em venia de gust com a artista crear quelcom propi per poder transmetre el meu missatge. Evidentment tot això no ho faig sol, sinó amb gent que m’assessora en diferents aspectes. La Carlota Gorgori m’està ajudant amb la part de la psicologia del teatre des de l’estructura de l’obra en relació als temes a tractar i com es relacionen fins a la creació del personatge perquè sigui real. El Roger Argona m’ajuda amb el tema de la posada en escena, la llum, el so... Em donen idees i creen el llenguatge de l’obra. Fa dos anys que l’escric i com que parla sobre la vida, a mesura que vaig descobrint i em vaig descobrint, la puc anar ampliant. Tinc l’estructura feta i espero acabar-la d’escriure a finals d’any.
​Es pot viure d’aquest art?
No es pot viure sent actor i amb la crisi actual encara menys. Al final, què és viure? Es pot sobreviure, però no viure bé a no ser que entris en aquest cicle de produccions comercials. La qüestió és que si vols ser actor o artista has de viure per ser-ho. Treballo o faig altres coses per poder fer el meu art.. Estic descobrint l'art floral que té algunes sortides que el teatre no pot aconseguir i que em pot produir ingressos. Em aquest cas he tingut la sort de que es retroalimenta, ja que l'obra que estic escrivint parla de flors. S'han de buscar opcions diferents que juntes permetin aconseguir treballar del que volem. Es pot viure sent actor i és emocionant, però no és rentable econòmicament.